Elisabet Pedrosa Domenech Książki

El meu nom és Gina i morí a 11 anys el 16 de gener de 2014, a les 15 h, en braços de la meva mare, en presència de la meva família, i a casa. Així és com tothom desitjaria morir. Heu de saber que vaig viure la meva mort més com un triomf de la vida i com una oportunitat per estar acompanyada que com un fracàs, i això va ser gràcies a l'equip de cures pal·liatives pediàtriques de l'Hospital Sant Joan de Déu. Estic convençuda que la meva família continuarà vivint, i ho farà amb alegria. I jo també seguiré vivint, després que hagin entès que la mort no destrueix, només transforma, perquè hi ha una forma més luminosa d'entendre la mort. Gina va morir fa un any. Després de la seva mort, inevitablement, la seva mare, Elisabet Pedrosa, va començar a escriure Seguirem vivint.

A l’altra banda del carrer hi ha una fruiteria. Hi treballa un jove Sikh, el Rubi, que va deixar l’Índia després de la tràgica mort de la seva novia. La fruiteria es veu des de la finestra de l’Elsa, que s’acaba de separar i té dos fills. El dia que l’Elsa creua el carrer per anar a la fruiteria del Rubi comença una història de descobriment mutu, que, com en el viatge d’Ulisses, no està lliure d’obstacles, i que pot portar a la terra promesa: l’amor.“Aquesta història és un compendi de veritat i ficció, que es pot posar a la pell de tants i tants immigrants que són avui a casa nostra. Però és també una història d’amor cent per cent que va més enllà de les barreres culturals o dels prejudicis. Em venia molt de gust explicar una història d’amor. És l’amor eros, l’amor passió i admiratiu, i l’amor madur que creix amb la convivència.” – Elisabet Pedrosa